El “Concert de Cors de Sarsueles”
Hi ha alguns
fets, d’entre els que es produeixen en la vida de les entitats, que es fixen en
la seva història com a punts de referència, cèlebres, d’inesborrable memòria, i
que configuren les joies del seu patrimoni artístic i cultural. En el cas de La
Llàntia, un dels moments brillants ho ha estat el “Concert de Cors de
Sarsueles”.
Aquest concert, que dedicaren a
la memòria del mestre Joan Montaner, esdevingué efectivament un èxit
esplendorós, que es compartí amb el Cor Parroquial de Santa Maria. Els distints
cors de sarsueles seleccionats es prepararen amb molt rigor i autoexigència,
virtuts encomanades per Josep Montaner, un Josep entusiasta, “enèrgic,
imperatiu i essencialment
perfeccionista” (així el descriví en Jaume Ferrer en les seves “Arrels...”).
Com
en els vells, i bells, temps de les sarsueles, es feren incomptables,
esgotadors i inacabables assaigs. I en aquest punt, La Llàntia agraí
l’extraordinària col·laboració del Cor Parroquial. Quasi totes les obres programades
eren escrites per a cor mixt. Les veus femenines eren, doncs, indispensables
per poder fer realitat el concert. L’agraïment, però, va més enllà. El que La
Llàntia no ha deixat mai de valorar –els seus portantveus ho han manifestat
públicament--, és que, al llarg de més d’un any, Maria del Rio i la seva
germana Mercedes, posaren la “seva” Coral a disposició de La Llàntia –de Josep
Montaner, en definitiva--, de manera incondicional, per tal que es fessin els
assaigs necessaris o més, la qual cosa repercutia en la dificultat d’adaptació
a l’organigrama d’assaigs particulars del Cor Parroquial. Per altra banda,
Maria, i també Mercedes, així com l’actual directora Coni Torrents, demostraren
un saber fer de gran classe, immillorable, perquè deixant de banda la seva condició
individual, formaren part del conjunt coral com unes cantaires més, des del
primer al darrer assaig, i així mateix el dia de l’actuació. Val a dir que
l’entusiasme de La Llàntia fou compartit també, efusivament i calorosament, per
totes les components del Cor Parroquial. A mesura que anaven passant dies
d’assaig, i sota la influència apassionada de Josep Montaner, la singularitat
de cada coral es diluïa i l’aire s’amarava d’una sensació d’unitat, tant pel
que fa a arribar a la meta artísticament pretesa, com en la recordança que en
el concert es dedicava a la memòria d’una persona estimada.
Abans del concert, aparegueren a la
premsa igualadina molts escrits que comentaven aspectes i atractius que
l’envoltaven. En els seus continguts es poden llegir frases que posen l’accent
en referències diverses però convergents.
Per exemple, la pròpia i merescuda celebració del 120è aniversari. O la
memòria que es feia de Joan Montaner. També ressuscità, en el record, la
il·lusionada època de les sarsueles de l’Elenc Artístic Montserrat, en què
Llàntia i Elenc, de la mà del malaguanyat Mestre –conductor i ànima d’aquelles
representacions líriques-- uniren
esforços i projecció artística, i se citaven noms, també inoblidables, de
cantants i actors de les dues agrupacions. Es ressaltava l’oportunitat de poder
tornar a reviure aquells temps irrecuperables, i d’escoltar de nou uns cors
irrepetibles. Es recalcava la col·laboració de tres bons amics de La Llàntia:
Lleonard del Rio com a coordinador intern a l’escenari, Jaume Ferrer en
aspectes literaris i com a presentador de l’acte, o la mateixa presència de
Manuel Mateu, convidat com a símbol d’aquell Elenc i introductor de les
diferents peces del programa. O la participació, en el cor de “Soldado de Nápoles”, de l’antiga
Rondalla d’Igualada, amb el seu necessari instrumental, formació reorganitzada
per Felipe Peña com a adhesió a aquest
aniversari. L’acompanyament musical a càrrec de l’Orquestra Clàssica de
Barcelona, o la suma, en fi, de cantants i músics, sota la direcció de Josep
Montaner, que formaria un conjunt de més d’un centenar de persones a
l’escenari. I hi hauríem d’afegir un inevitable etcètera.
El programa que s’edità també
reflectia l’esperit dels comentaris anteriors. Reproduïm alguns fragments dels
diferents apartats que hi consten:
“Motivació:
Al pas dels anys, La Llàntia ha
pres part en nombroses activitats artístiques, d’ordre cultural, benèfic,
religiós, etc. Una d’aquestes facetes, que és la que evoquem concretament en
l’acte d’avui, va ser la participació en totes aquelles sarsueles que va
presentar l’Elenc Artístic Montserrat des del 1951 al 1967... El mestre Joan
Montaner, en aquells temps director de la Coral, també era qui preparava i
dirigia musicalment aquelles representacions líriques... la nostra era una
intervenció complementària, perquè les figures destacades, lògicament, eren les
primeres parts. Incidentalment, la nostra Coral va organitzar i presentar, com
a cosa pròpia, “Cançó d’amor i de guerra” l’any 1951 (que repetiríem
posteriorment en altres ocasions), i “Luisa Fernanda” el
1953, ambdues amb la col·laboració artística de l’Elenc, i dirigides també pel
mestre Montaner... El rebre l’estimable adhesió del Cor Parroquial de Santa
Maria, i el poder comptar amb Josep Montaner per fer-se càrrec de la direcció
musical d’ambdues corals i de l’orquestra, ha produït com a resultat que, tot
recordant aquelles sarsueles, avui gosem convertir-nos en il·lusionats
protagonistes... El teló de les
representacions rememorades, fa temps que es va abaixar. Però les pàgines musicals
continuen essent vives. Com el goig d’aquella època que avui, sens dubte,
encara resta viu dins de molts de vosaltres”.
“Oferiment:
Aquest concert el dediquem a la
memòria del mestre Joan Montaner i Guix... un dels directors amb més llarga
permanència i que més empremta ha deixat a la Coral... Van ser trenta-cinc anys
de companyonia i mestratge, esplendorosos, inoblidables... La direcció que el
mestre Montaner exercia en la nostra Coral, i també la de les sarsueles, ens
motiva espontàniament a sentir-lo avui en el record d’una manera especial.
Aquest tribut queda realçat amb l’adhesió del Cor Parroquial, amb el qual el
Mestre havia col·laborat en múltiples ocasions...”
“Convit:
Us invitem a aquest nostre
aniversari, i a l’acte amb el qual el commemorem... Ens plauria evocar amb
vosaltres una època intensa i vibrant, plena d’eufòria i esclat de vida. Un
temps en què, després del treball del dia, les nits d’assaig, aquells
inacabables assaigs, tant al Centre Catòlic com a la Cooperativa –la nostra seu
social--, esdevenien una ininterrompuda festa. Però potser el passat, a voltes,
esdevé ràpidament fugisser; i pot semblar, en el record, només un instant a la
llum dels gresols. Per això compta tant el present, per això pensem que
nosaltres hem estat tan afortunats: no hem deixat mai d’assajar... la festa
continua...”
El programa inclou també un
apartat d’agraïment als diferents col·laboradors i un altre que reprodueix
diferents comentaris publicats en temps passats, referits a La Llàntia,
l’Elenc, el mestre Joan Montaner i les sarsueles. Les obres anunciades són les
següents:
CONCERT
DE CORS DE SARSUELES
Dedicat
a la memòria del mestre Joan Montaner i Guix
Teatre
del Cercle Mercantil. Diumenge, 1 de desembre de 1996, a les 6 de la tarda
1a.
Part:
CORO DE REPATRIADOS
LOS DE CALATORAO / LUCHANDO TERCOS Y RUDOS
(De “Gigantes y Cabezudos”, de M. Echegaray / M.
Fernández Caballero)
CANCIÓN DEL SEMBRADOR
LAS ESPIGADORAS
RONDA DE LAS ESCALERAS
(De “La Rosa del Azafrán”, de I. Romero i G.
Fernández Shaw / J. Guerrero)
HAY QUE VER
(De “La Montería”, de J. Ramos / J. Guerrero)
CORO DE BEATAS
(De “La Alegría de la Huerta”, de E. García i A.
Paso / F. Chueca)
FARANDOLA
EVOCACIÓ AL PIRINEU
(De “Cançó d’Amor i de Guerra”, de L. Capdevila i V.
Mora / R. Martínez Valls)
2a. Part:
PALOMITA, PALOMITA
DULCE TORMENTO
(De “Los Gavilanes”, de J. Ramos / J. Guerrero)
HABANERA DE MAYA Y ESTRELLA
(De “Don Gil de Alcalá”, de M. Penella)
HERMOSA NAPOLITANA
SOLDADO DE NÁPOLES
(De “La Canción del Olvido”, de F. Romero i G. F.
Shaw / J. Serrano)
CANCIÓN DEL SABOYANO
MAZURCA DE LAS SOMBRILLAS
(De “Luisa Fernanda”, de F. Romero i G. F. Shaw / F.
Moreno Torroba)
CORO DE BOHEMIOS
(De “Bohemios”, de G. Perrín i M. Palacios / A.
Vives)
Amb la
intervenció de:
AGRUPACIÓ
CORAL LA LLÀNTIA - COR PARROQUIAL DE
SANTA MARIA
ORQUESTRA
CLÀSSICA DE BARCELONA
Cantants
solistes: Jaume Bernadí i Casanellas, Josep Bernadí i Casanellas, Josep Bernadí
i Pallarols, Agustí Bernadí i Pau, Joan Bernadí i Roma, Teresa Calaf i Farrés,
Rosa Maria del Rio i Campmajó,
Imma del
Rio i Torrents, Maria Rosa del Rio i
Torrents i Gustau Rubio i Ferran
DIRECCIÓ
MUSICAL, CORS I ORQUESTRA: JOSEP
MONTANER I TORRES
Les vivències descrites en els
paràgrafs anteriors --així com les reflectides en altres capítols-- que l’autor
d’aquest llibre, o alguns dels seus col·laboradors, han pogut recollir de
diferents persones vinculades amb La Llàntia, serveixen per aportar quelcom més
que dades escrites, extretes de programes, diaris, arxius, etc. Les converses
ajuden a confegir-ne la història amb més intimitat, amb aprofundiment de
motivacions i sentiments.
D’aquest concert, en concret,
n’hem parlat amb Josep Montaner, i ens ha explicat detalls de la seva
preparació, dels assaigs... Un dels aspectes comentats, és l’intent
d’aconseguir que les obres, realment, “s’interpretessin”. En ocasions, els
afeccionats i també els professionals, ofereixen execucions impecables, tant
d’afinació com de fidelitat a les indicacions de les partitures, però que no
acaben d’arribar al públic, perquè els cantaires no les “viuen”, no les “diuen”.
Per tant, no són “interpretades”, tot i que aquesta paraula és la que més
s’utilitza per descriure una actuació. En aquest concert Montaner procurà, una
vegada més, que les corals, Llàntia i Cor Parroquial, “visquessin” cadascuna de
les cançons. Montaner ens descriu els sentiments més marcats que, al seu criteri,
existeixen en les obres que escollí. Uns exemples. La nostàlgia viscuda i
l’emocionat retorn dels soldats del “Coro de repatriados”. La dolcesa i ingenuïtat, però també
amb un pòsit de picardia i coqueteria femenina, del “Coro de beatas”. La manifestació patriòtica de la
“Farandola”, mitjançant la cadena d’unió humana simbolitzada amb el
“¡cantarem!, ¡ballarem!”, així com el
noble i pregonat orgull català del final de l’emblemàtica “Cançó d’amor i de
guerra”. El romanticisme que desprèn,
amb el suau galanteig “a la sombra de
una sombrilla”,
la masurca de “Luisa Fernanda”. Fins
arribar a l’espectacular ”Coro de
bohemios”,
amb el seu vibrant i impetuós esclat de “¡amor y libertad”!
--amor a la vida, als ideals i a les inquietuds que sorgeixen “en lo profundo del alma bohemia”, i llibertat, “como el pájaro en la selva”, per viure i
escampar arreu els sentiments més íntims i anhelats--, com una autèntica
declaració de principis, d’aquest apassionat i contagiós cor parisenc de “Bohemios”.
Amb tot, a vegades –com reconeix
Josep Montaner-- per més preparació i
seguretat que s’hagi assolit en els assaigs, el factor nervis pot jugar males
passades el dia de l’actuació. No oblidem que s’està parlant d’afeccionats, la
major parts dels quals –com hem dit reiteradament--, no ha gaudit de coneixements
musicals. A més, es tractava de divuit obres, pràcticament desconegudes per les
dues corals. D’aquí la necessitat de tants i tants assagis. L’únic condicionament
–restrictiu, per l’aspecte econòmic-- va ser la limitació d’assaig amb
l’orquestra. Només se’n pogué fer un, el dissabte, la nit anterior al concert.
Una sola nit, llarga, destinada a la conjunció de músics i cantaires.
Tot això ve a col·lació amb les
ressenyes posteriors que feren la valoració del Concert, les quals deixen veure
que la “interpretació” que perseguia en Montaner s’aconseguí amb escreix.
Reproduïm fragments d’aquestes crítiques:
“El concert de La Llàntia va
superar totes les previsions.
Es va crear un clima entorn
d’aquest concert que el feia summament arriscat. La preparació que es va
allargar tot un any, la quantitat d’articles de premsa a les darreres setmanes,
l’exhauriment de les localitats, tot això feia pujar molt alt el llistó de
l’exigència.
El risc de l’ensopegada hi era,
però ens cal dir que el resultat va ser esplèndid. Va superar les previsions.
Des de la primera presència d’en Jaume Ferrer a l’escenari, fins al darrer bis,
el de la “Cançó d’amor i de guerra”, la simbiosi públic-intèrprets fou total.
El concert va durar prop de tres hores i els espectadors es mantingueren a la
sala sense senyals de cansament. I van aplaudir, van aplaudir molt. Sense
engany. No pas només per cortesia. Si el públic no rep allò que espera en surt
íntimament insatisfet. I no es notà cap esquerda en aquest sentit.
Cal dir ja que tant la Coral de
la Llàntia com el Cor Parroquial de Santa Maria van saber traduir al llarg dels
divuit fragments de sarsueles el treball esmerçat durant tot el temps de preparació.
No crec que existeixin dubtes: el cor d’homes i el cor de dones van actuar,
possiblement, a la major alçada que se’ls hagi vist. Hi havia il·lusió,
cantaven amb alegria i cantaven bé. Molt bé. No hi ha dubte que la mà d’en
Josep Montaner i Torres –que ha dedicat un any de la seva vida, potser més-- als
assaigs i a la preparació de tota la infrastructura del concert, s’hi va notar.
Impossible d’arribar a aquest nivell sense les ganes que tothom hi va esmerçar.
En el concert, que anava dedicat
a la memòria del seu pare, Josep Montaner va poder veure complir-se el desig,
de feia temps, de muntar el “Coro de
Bohemios”
amb el qual es tancà el programa. La dificultat d’encaix de veus a la bella
música d’Amadeu Vives, va ser un dels reptes que en Montaner i els cors van
superar. Un altre aspecte positiu, la professionalitat de l’Orquestra Clàssica
de Barcelona: ben dirigida, mai la música no es va menjar les veus de les
corals.
Abans d’acabar hi ha haver unes
paraules del president de La Llàntia, Josep Asbert, el qual lliurà un obsequi a
Josep Montaner, i continuà en el brevíssim torn de parlaments Josep Maria Susanna,
alcalde d’Igualada, que féu lliurament d’una placa commemorativa a l’entitat.
Hi hagué flors per la vídua del
mestre Joan Montaner. I els amics del Teatre de l’Aurora (els de l’Unicoop
Cultural, la “cooperativa”), feren arribar també un ram que, en aquest màgic
diumenge, presidí l’acte sota de l’estendard de la Coral La Llàntia. Una coral
a la que tothom desitja un futur esponerós”.
(“Traspunt”, a Vida..., del 05-12-1996)
(“Traspunt”, a Vida..., del 05-12-1996)
“La Llàntia va desbordar el
Mercantil.
L’Agrupació Coral La Llàntia va
demostrar diumenge el seu poder de convocatòria en omplir del tot l’aforament
del teatre del Cercle Mercantil, quedant persones que no el van poder presenciar
a causa d’haver-se exhaurit les localitats.
L’acte va ser concebut con un
homenatge al mestre Joan Montaner i Guix, director de La Llàntia entre 1933 i
1967 i que va ser l’introductor del gènere de la sarsuela, a càrrec
d’afeccionats, a la capital de l’Anoia. Sota la direcció musical de Josep
Montaner –fill de l’homenatjat-- La Llàntia, el Cor Parroquial i l’Orquestra
Clàssica de Barcelona van oferir un repertori de fragments de sarsueles
antològiques.
Cent vint anys de vida no es
compleixen cada dia. Això és el que es desprèn del concert que oferí La
Llàntia. El repertori, que va començar amb el conegut “Coro de repatriados”, va demostrar
que la coral ha guanyat en qualitat; la interpretació del solista va delectar
els espectadors. Seguiren altres fragments, que provocaren l’entusiasme i
emoció del públic. Tot i que en algun moment es va posar de manifest el
nerviosisme d’alguns dels solistes, aquests
van interpretar les peces al llindar de la perfecció. El concert, amb un
repertori canviant d’aires que va evitar qualsevol possibilitat de monotonia,
acabava amb el “Coro de bohemios”, l’èxit del qual va fer que la
peça fos tornada a interpretar, a petició del públic.
Al final, el president de La
Llàntia, Josep Asbert, va rebre una placa de mans de l’alcalde, Josep M.
Susanna. Per la seva banda, Josep Montaner, va ser obsequiat amb una batuta,
com a reconeixement per la tasca portada a terme al capdavant de la coral, que
abans d’acomiadar-se del públic, va tornar a oferir un fragment de la “Cançó d’amor
i de guerra”.
(Jaume García, a Regió 7 del 04-12-1996)
(Jaume García, a Regió 7 del 04-12-1996)
“Un concert de sarsueles ple
d’emotivitat.
Enmig d’un clima d’elevada
emotivitat, el Mercantil s’omplí de gom a gom. Fins i tot els passadissos
s’ompliren de cadires, restant encara molta gent sense poder obtenir localitat.
Les diferents interpretacions
foren acollides amb calorosos aplaudiments pel públic assistent, que obligà a
fer un bis. Les corals, sota la batuta de Josep Montaner, aconseguiren
situar-se, al llarg del concert, en un nivell molt digne. La voluntat i
lliurament de cadascun dels cantaires es veieren reflectits en cada una de les
seves actuacions.
L’esforç fou correspost, per un
públic fervorós i coneixedor del repertori, que evocava, com tot l’acte, una
emotivitat i nostàlgia d’un temps passat que, per unes hores, tornà al
Mercantil per fer reviure aquelles sarsueles avui potser injustament
oblidades”.
(F.B. /A.C., a La Veu de l’Anoia del 05-12-1996)
(F.B. /A.C., a La Veu de l’Anoia del 05-12-1996)
“Un
concert d’evocació i d’homenatge.
Un
Mercantil ple com mai va aplaudir llargament el concert de cors de sarsueles
per mitjà del qual La Llàntia commemorava els cent vint anys de la seva
fundació. No va ser un acte nostàlgic, tot i que la nostàlgia hi planava. Va
ser, més aviat, una evocació d’una època igualadina que molts, --moltíssims,
com es va veure--, recorden encara.
El
públic que va assistir al concert va fer viu i visible un triple homenatge: als
homes de La Llàntia, a la memòria de qui en fou durant molts anys director --el
mestre Joan Montaner--, i a l’Elenc Artístic del Centre Catòlic, que va marcar
a la ciutat una època artística memorable.
Per
això es va omplir com mai el Mercantil. Era previsible. Recordar és bellíssim.
A vegades hi ha èpoques, a tots els pobles, que deixen petjada. La música hi
ajuda. La música i les paraules. Que les sarsueles agradaven, tenien un públic
i el tindrien encara, després de veure el Mercantil l’altra tarda, de veure la
gent que l’emplenava i de saber, com es va dir, la que havia quedat sense poder
anar-hi, no és agosarat afirmar-ho. A dalt, a l’escenari ple, La Llàntia, el
Cor Parroquial de Santa Maria, la Tuna d’Igualada, i l’Orquestra Clàssica de
Barcelona. I en el gest del director, del Montaner fill, alguns hi veien
l’ombra del pare que s’homenatjava. A baix, pleníssim, una gentada que seguia
l’acte amb un silenci devot. Hi havia qui movia els llavis seguint les lletres
que a dalt es cantaven, d’altres potser ho feien amb el cor i a algú se li
escapava, sense voler, una llàgrima.
La
música té aquestes coses inexplicables. De fet, tothom sabia que la tarda
aniria d’evocació i d’homenatge. Preciosa tarda. Eren cent vint anys de La
Llàntia”.
(Carles Maria Balcells, a Regió 7 del 04-12-1996)
(Carles Maria Balcells, a Regió 7 del 04-12-1996)
Els signants dels comentaris
anteriors, cadascun amb la seva particular percepció, copsaren fidelment
l’esperit i posada en escena del recital. Dedicaren comentaris ben
gratificadors als actuants, remarcant també l’entusiasta i encoratjadora
reacció del públic. Efectivament, totes les composicions van ser llargament
aplaudides, actitud que hauria convidat al seu bis, però Josep Montaner no és
massa partidari de repeticions perquè, en relaxar-se excessivament, es corre el
risc de no mantenir-ne, precisament, la “interpretació”. I, en aquest sentit,
ho advertí als presentadors per tal que no dubtessin a continuar l’ordre del
programa. Amb tot, al final, com a demostració d’agraïment als cantaires i a un
públic que, dempeus, premiava i reclamava més i més, es repetí el “Coro de bohemios”. De fet,
arribats en aquest punt, apoteòsic, ja no els calia concentrar-se a “interpretar-lo”
perquè els sentiments del vibrant “llevando
en nuestras almas, amor y libertad” dels bohemis de l’obra, sortien ja com
a propis, espectaculars, irrebatibles, de l’ànima dels nostres cantaires,
plenament lliurats a la batuta de Josep Montaner i a la receptivitat del
públic. Fins i tot, com diuen les cròniques, després dels breus parlaments de
Josep Asbert i de Josep Maria Susanna, en Jaume Ferrer, que tancà l’acte,
demanà encara públicament un últim cant, i s’oferí com a cloenda el final,
triomfant, de la nostrada “Cançó d’amor i de guerra”. I el públic no es cansava
d’aplaudir... La seva resposta va ser la millor recompensa a la tasca de
preparació i execució del “Concert de Cors de Sarsueles”.
(Extret de l'article publicat al llibre "Agrupació Coral La Llàntia - Tres segles de cant, pàgines 361 a 367)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada