01 de desembre 1996

Concert de Cors de Sarsueles



El “Concert de Cors de Sarsueles”

Hi ha alguns fets, d’entre els que es produeixen en la vida de les entitats, que es fixen en la seva història com a punts de referència, cèlebres, d’inesborrable memòria, i que configuren les joies del seu patrimoni artístic i cultural. En el cas de La Llàntia, un dels moments brillants ho ha estat el “Concert de Cors de Sarsueles”.

Aquest concert, que dedicaren a la memòria del mestre Joan Montaner, esdevingué efectivament un èxit esplendorós, que es compartí amb el Cor Parroquial de Santa Maria. Els distints cors de sarsueles seleccionats es prepararen amb molt rigor i autoexigència, virtuts encomanades per Josep Montaner, un Josep entusiasta, “enèrgic, imperatiu i  essencialment perfeccionista” (així el descriví en Jaume Ferrer en les seves “Arrels...”).

Com en els vells, i bells, temps de les sarsueles, es feren incomptables, esgotadors i inacabables assaigs. I en aquest punt, La Llàntia agraí l’extraordinària col·laboració del Cor Parroquial. Quasi totes les obres programades eren escrites per a cor mixt. Les veus femenines eren, doncs, indispensables per poder fer realitat el concert. L’agraïment, però, va més enllà. El que La Llàntia no ha deixat mai de valorar –els seus portantveus ho han manifestat públicament--, és que, al llarg de més d’un any, Maria del Rio i la seva germana Mercedes, posaren la “seva” Coral a disposició de La Llàntia –de Josep Montaner, en definitiva--, de manera incondicional, per tal que es fessin els assaigs necessaris o més, la qual cosa repercutia en la dificultat d’adaptació a l’organigrama d’assaigs particulars del Cor Parroquial. Per altra banda, Maria, i també Mercedes, així com l’actual directora Coni Torrents, demostraren un saber fer de gran classe, immillorable, perquè deixant de banda la seva condició individual, formaren part del conjunt coral com unes cantaires més, des del primer al darrer assaig, i així mateix el dia de l’actuació. Val a dir que l’entusiasme de La Llàntia fou compartit també, efusivament i calorosament, per totes les components del Cor Parroquial. A mesura que anaven passant dies d’assaig, i sota la influència apassionada de Josep Montaner, la singularitat de cada coral es diluïa i l’aire s’amarava d’una sensació d’unitat, tant pel que fa a arribar a la meta artísticament pretesa, com en la recordança que en el concert es dedicava a la memòria d’una persona estimada.

Abans del concert, aparegueren a la premsa igualadina molts escrits que comentaven aspectes i atractius que l’envoltaven. En els seus continguts es poden llegir frases que posen l’accent en referències diverses però convergents.  Per exemple, la pròpia i merescuda celebració del 120è aniversari. O la memòria que es feia de Joan Montaner. També ressuscità, en el record, la il·lusionada època de les sarsueles de l’Elenc Artístic Montserrat, en què Llàntia i Elenc, de la mà del malaguanyat Mestre –conductor i ànima d’aquelles representacions líriques--  uniren esforços i projecció artística, i se citaven noms, també inoblidables, de cantants i actors de les dues agrupacions. Es ressaltava l’oportunitat de poder tornar a reviure aquells temps irrecuperables, i d’escoltar de nou uns cors irrepetibles. Es recalcava la col·laboració de tres bons amics de La Llàntia: Lleonard del Rio com a coordinador intern a l’escenari, Jaume Ferrer en aspectes literaris i com a presentador de l’acte, o la mateixa presència de Manuel Mateu, convidat com a símbol d’aquell Elenc i introductor de les diferents peces del programa. O la participació, en el cor de “Soldado de Nápoles”, de l’antiga Rondalla d’Igualada, amb el seu necessari instrumental, formació reorganitzada per Felipe Peña com a adhesió a aquest aniversari. L’acompanyament musical a càrrec de l’Orquestra Clàssica de Barcelona, o la suma, en fi, de cantants i músics, sota la direcció de Josep Montaner, que formaria un conjunt de més d’un centenar de persones a l’escenari. I hi hauríem d’afegir un inevitable etcètera.

El programa que s’edità també reflectia l’esperit dels comentaris anteriors. Reproduïm alguns fragments dels diferents apartats que hi consten:

 “Motivació:
Al pas dels anys, La Llàntia ha pres part en nombroses activitats artístiques, d’ordre cultural, benèfic, religiós, etc. Una d’aquestes facetes, que és la que evoquem concretament en l’acte d’avui, va ser la participació en totes aquelles sarsueles que va presentar l’Elenc Artístic Montserrat des del 1951 al 1967... El mestre Joan Montaner, en aquells temps director de la Coral, també era qui preparava i dirigia musicalment aquelles representacions líriques... la nostra era una intervenció complementària, perquè les figures destacades, lògicament, eren les primeres parts. Incidentalment, la nostra Coral va organitzar i presentar, com a cosa pròpia, “Cançó d’amor i de guerra” l’any 1951 (que repetiríem posteriorment en altres ocasions), i “Luisa Fernanda” el 1953, ambdues amb la col·laboració artística de l’Elenc, i dirigides també pel mestre Montaner... El rebre l’estimable adhesió del Cor Parroquial de Santa Maria, i el poder comptar amb Josep Montaner per fer-se càrrec de la direcció musical d’ambdues corals i de l’orquestra, ha produït com a resultat que, tot recordant aquelles sarsueles, avui gosem convertir-nos en il·lusionats protagonistes...  El teló de les representacions rememorades, fa temps que es va abaixar. Però les pàgines musicals continuen essent vives. Com el goig d’aquella època que avui, sens dubte, encara resta viu dins de molts de vosaltres”.

“Oferiment:
Aquest concert el dediquem a la memòria del mestre Joan Montaner i Guix... un dels directors amb més llarga permanència i que més empremta ha deixat a la Coral... Van ser trenta-cinc anys de companyonia i mestratge, esplendorosos, inoblidables... La direcció que el mestre Montaner exercia en la nostra Coral, i també la de les sarsueles, ens motiva espontàniament a sentir-lo avui en el record d’una manera especial. Aquest tribut queda realçat amb l’adhesió del Cor Parroquial, amb el qual el Mestre havia col·laborat en múltiples ocasions...”
“Convit:
Us invitem a aquest nostre aniversari, i a l’acte amb el qual el commemorem... Ens plauria evocar amb vosaltres una època intensa i vibrant, plena d’eufòria i esclat de vida. Un temps en què, després del treball del dia, les nits d’assaig, aquells inacabables assaigs, tant al Centre Catòlic com a la Cooperativa –la nostra seu social--, esdevenien una ininterrompuda festa. Però potser el passat, a voltes, esdevé ràpidament fugisser; i pot semblar, en el record, només un instant a la llum dels gresols. Per això compta tant el present, per això pensem que nosaltres hem estat tan afortunats: no hem deixat mai d’assajar... la festa continua...”

El programa inclou també un apartat d’agraïment als diferents col·laboradors i un altre que reprodueix diferents comentaris publicats en temps passats, referits a La Llàntia, l’Elenc, el mestre Joan Montaner i les sarsueles. Les obres anunciades són les següents:

CONCERT DE CORS DE SARSUELES
Dedicat a la memòria del mestre Joan Montaner i Guix
Teatre del Cercle Mercantil. Diumenge, 1 de desembre de 1996, a les 6 de la tarda

1a. Part:
CORO DE REPATRIADOS
LOS DE CALATORAO / LUCHANDO TERCOS Y RUDOS
(De “Gigantes y Cabezudos”, de M. Echegaray / M. Fernández Caballero)
CANCIÓN DEL SEMBRADOR
LAS ESPIGADORAS
RONDA DE LAS ESCALERAS
(De “La Rosa del Azafrán”, de I. Romero i G. Fernández Shaw / J. Guerrero)
HAY QUE VER
(De “La Montería”, de J. Ramos / J. Guerrero)
CORO DE BEATAS
(De “La Alegría de la Huerta”, de E. García i A. Paso / F. Chueca)
FARANDOLA
EVOCACIÓ AL PIRINEU
(De “Cançó d’Amor i de Guerra”, de L. Capdevila i V. Mora / R. Martínez Valls)

2a. Part:
PALOMITA, PALOMITA
DULCE TORMENTO
(De “Los Gavilanes”, de J. Ramos / J. Guerrero)
HABANERA DE MAYA Y ESTRELLA
(De “Don Gil de Alcalá”, de M. Penella)
HERMOSA NAPOLITANA
SOLDADO DE NÁPOLES
(De “La Canción del Olvido”, de F. Romero i G. F. Shaw / J. Serrano)
CANCIÓN DEL SABOYANO
MAZURCA DE LAS SOMBRILLAS
(De “Luisa Fernanda”, de F. Romero i G. F. Shaw / F. Moreno Torroba)
CORO DE BOHEMIOS
(De “Bohemios”, de G. Perrín i M. Palacios / A. Vives)

Amb la intervenció de:
AGRUPACIÓ CORAL LA LLÀNTIA -  COR PARROQUIAL DE SANTA MARIA
ORQUESTRA CLÀSSICA DE BARCELONA
Cantants solistes: Jaume Bernadí i Casanellas, Josep Bernadí i Casanellas, Josep Bernadí i Pallarols, Agustí Bernadí i Pau, Joan Bernadí i Roma, Teresa Calaf i Farrés, Rosa Maria del Rio i Campmajó,
Imma del Rio i Torrents, Maria  Rosa del Rio i Torrents i Gustau Rubio i Ferran

DIRECCIÓ MUSICAL, CORS I ORQUESTRA:  JOSEP MONTANER I TORRES
Les vivències descrites en els paràgrafs anteriors --així com les reflectides en altres capítols-- que l’autor d’aquest llibre, o alguns dels seus col·laboradors, han pogut recollir de diferents persones vinculades amb La Llàntia, serveixen per aportar quelcom més que dades escrites, extretes de programes, diaris, arxius, etc. Les converses ajuden a confegir-ne la història amb més intimitat, amb aprofundiment de motivacions i sentiments.

D’aquest concert, en concret, n’hem parlat amb Josep Montaner, i ens ha explicat detalls de la seva preparació, dels assaigs... Un dels aspectes comentats, és l’intent d’aconseguir que les obres, realment, “s’interpretessin”. En ocasions, els afeccionats i també els professionals, ofereixen execucions impecables, tant d’afinació com de fidelitat a les indicacions de les partitures, però que no acaben d’arribar al públic, perquè els cantaires no les “viuen”, no les “diuen”. Per tant, no són “interpretades”, tot i que aquesta paraula és la que més s’utilitza per descriure una actuació. En aquest concert Montaner procurà, una vegada més, que les corals, Llàntia i Cor Parroquial, “visquessin” cadascuna de les cançons. Montaner ens descriu els sentiments més marcats que, al seu criteri, existeixen en les obres que escollí. Uns exemples. La nostàlgia viscuda i l’emocionat retorn dels soldats del “Coro de repatriados”. La dolcesa i ingenuïtat, però també amb un pòsit de picardia i coqueteria femenina, del “Coro de beatas”. La manifestació patriòtica de la “Farandola”, mitjançant la cadena d’unió humana simbolitzada amb el “¡cantarem!, ¡ballarem!”,  així com el noble i pregonat orgull català del final de l’emblemàtica “Cançó d’amor i de guerra”.  El romanticisme que desprèn, amb el suau galanteig “a la sombra de una sombrilla”, la masurca de “Luisa Fernanda”. Fins arribar a l’espectacular ”Coro de bohemios”, amb el seu vibrant i impetuós esclat de “¡amor y libertad”!  --amor a la vida, als ideals i a les inquietuds que sorgeixen “en lo profundo del alma bohemia”, i llibertat, “como el pájaro en la selva”, per viure i escampar arreu els sentiments més íntims i anhelats--, com una autèntica declaració de principis, d’aquest apassionat i contagiós cor parisenc de “Bohemios”.

Amb tot, a vegades –com reconeix Josep Montaner--  per més preparació i seguretat que s’hagi assolit en els assaigs, el factor nervis pot jugar males passades el dia de l’actuació. No oblidem que s’està parlant d’afeccionats, la major parts dels quals –com hem dit reiteradament--, no ha gaudit de coneixements musicals. A més, es tractava de divuit obres, pràcticament desconegudes per les dues corals. D’aquí la necessitat de tants i tants assagis. L’únic condicionament –restrictiu, per l’aspecte econòmic-- va ser la limitació d’assaig amb l’orquestra. Només se’n pogué fer un, el dissabte, la nit anterior al concert. Una sola nit, llarga, destinada a la conjunció de músics i cantaires.

Tot això ve a col·lació amb les ressenyes posteriors que feren la valoració del Concert, les quals deixen veure que la “interpretació” que perseguia en Montaner s’aconseguí amb escreix. Reproduïm fragments d’aquestes crítiques:

“El concert de La Llàntia va superar totes les previsions.
Es va crear un clima entorn d’aquest concert que el feia summament arriscat. La preparació que es va allargar tot un any, la quantitat d’articles de premsa a les darreres setmanes, l’exhauriment de les localitats, tot això feia pujar molt alt el llistó de l’exigència.
El risc de l’ensopegada hi era, però ens cal dir que el resultat va ser esplèndid. Va superar les previsions. Des de la primera presència d’en Jaume Ferrer a l’escenari, fins al darrer bis, el de la “Cançó d’amor i de guerra”, la simbiosi públic-intèrprets fou total. El concert va durar prop de tres hores i els espectadors es mantingueren a la sala sense senyals de cansament. I van aplaudir, van aplaudir molt. Sense engany. No pas només per cortesia. Si el públic no rep allò que espera en surt íntimament insatisfet. I no es notà cap esquerda en aquest sentit.
Cal dir ja que tant la Coral de la Llàntia com el Cor Parroquial de Santa Maria van saber traduir al llarg dels divuit fragments de sarsueles el treball esmerçat durant tot el temps de preparació. No crec que existeixin dubtes: el cor d’homes i el cor de dones van actuar, possiblement, a la major alçada que se’ls hagi vist. Hi havia il·lusió, cantaven amb alegria i cantaven bé. Molt bé. No hi ha dubte que la mà d’en Josep Montaner i Torres –que ha dedicat un any de la seva vida, potser més-- als assaigs i a la preparació de tota la infrastructura del concert, s’hi va notar. Impossible d’arribar a aquest nivell sense les ganes que tothom hi va esmerçar.
En el concert, que anava dedicat a la memòria del seu pare, Josep Montaner va poder veure complir-se el desig, de feia temps, de muntar el “Coro de Bohemios” amb el qual es tancà el programa. La dificultat d’encaix de veus a la bella música d’Amadeu Vives, va ser un dels reptes que en Montaner i els cors van superar. Un altre aspecte positiu, la professionalitat de l’Orquestra Clàssica de Barcelona: ben dirigida, mai la música no es va menjar les veus de les corals.
Abans d’acabar hi ha haver unes paraules del president de La Llàntia, Josep Asbert, el qual lliurà un obsequi a Josep Montaner, i continuà en el brevíssim torn de parlaments Josep Maria Susanna, alcalde d’Igualada, que féu lliurament d’una placa commemorativa a l’entitat.
Hi hagué flors per la vídua del mestre Joan Montaner. I els amics del Teatre de l’Aurora (els de l’Unicoop Cultural, la “cooperativa”), feren arribar també un ram que, en aquest màgic diumenge, presidí l’acte sota de l’estendard de la Coral La Llàntia. Una coral a la que tothom desitja un futur esponerós”.
(“Traspunt”, a Vida..., del 05-12-1996)


“La Llàntia va desbordar el Mercantil.
L’Agrupació Coral La Llàntia va demostrar diumenge el seu poder de convocatòria en omplir del tot l’aforament del teatre del Cercle Mercantil, quedant persones que no el van poder presenciar a causa d’haver-se exhaurit les localitats.
L’acte va ser concebut con un homenatge al mestre Joan Montaner i Guix, director de La Llàntia entre 1933 i 1967 i que va ser l’introductor del gènere de la sarsuela, a càrrec d’afeccionats, a la capital de l’Anoia. Sota la direcció musical de Josep Montaner –fill de l’homenatjat-- La Llàntia, el Cor Parroquial i l’Orquestra Clàssica de Barcelona van oferir un repertori de fragments de sarsueles antològiques.
Cent vint anys de vida no es compleixen cada dia. Això és el que es desprèn del concert que oferí La Llàntia. El repertori, que va començar amb el conegut “Coro de repatriados”, va demostrar que la coral ha guanyat en qualitat; la interpretació del solista va delectar els espectadors. Seguiren altres fragments, que provocaren l’entusiasme i emoció del públic. Tot i que en algun moment es va posar de manifest el nerviosisme d’alguns dels solistes, aquests  van interpretar les peces al llindar de la perfecció. El concert, amb un repertori canviant d’aires que va evitar qualsevol possibilitat de monotonia, acabava amb el “Coro de bohemios”, l’èxit del qual va fer que la peça fos tornada a interpretar, a petició del públic.
Al final, el president de La Llàntia, Josep Asbert, va rebre una placa de mans de l’alcalde, Josep M. Susanna. Per la seva banda, Josep Montaner, va ser obsequiat amb una batuta, com a reconeixement per la tasca portada a terme al capdavant de la coral, que abans d’acomiadar-se del públic, va tornar a oferir un fragment de la “Cançó d’amor i de guerra”. 
(Jaume García, a Regió 7 del 04-12-1996)


“Un concert de sarsueles ple d’emotivitat.
Enmig d’un clima d’elevada emotivitat, el Mercantil s’omplí de gom a gom. Fins i tot els passadissos s’ompliren de cadires, restant encara molta gent sense poder obtenir localitat.
Les diferents interpretacions foren acollides amb calorosos aplaudiments pel públic assistent, que obligà a fer un bis. Les corals, sota la batuta de Josep Montaner, aconseguiren situar-se, al llarg del concert, en un nivell molt digne. La voluntat i lliurament de cadascun dels cantaires es veieren reflectits en cada una de les seves actuacions.
L’esforç fou correspost, per un públic fervorós i coneixedor del repertori, que evocava, com tot l’acte, una emotivitat i nostàlgia d’un temps passat que, per unes hores, tornà al Mercantil per fer reviure aquelles sarsueles avui potser injustament oblidades”.
(F.B. /A.C., a La Veu de l’Anoia del 05-12-1996)


“Un concert d’evocació i d’homenatge.
Un Mercantil ple com mai va aplaudir llargament el concert de cors de sarsueles per mitjà del qual La Llàntia commemorava els cent vint anys de la seva fundació. No va ser un acte nostàlgic, tot i que la nostàlgia hi planava. Va ser, més aviat, una evocació d’una època igualadina que molts, --moltíssims, com es va veure--,  recorden encara.
El públic que va assistir al concert va fer viu i visible un triple homenatge: als homes de La Llàntia, a la memòria de qui en fou durant molts anys director --el mestre Joan Montaner--, i a l’Elenc Artístic del Centre Catòlic, que va marcar a la ciutat una època artística memorable.
Per això es va omplir com mai el Mercantil. Era previsible. Recordar és bellíssim. A vegades hi ha èpoques, a tots els pobles, que deixen petjada. La música hi ajuda. La música i les paraules. Que les sarsueles agradaven, tenien un públic i el tindrien encara, després de veure el Mercantil l’altra tarda, de veure la gent que l’emplenava i de saber, com es va dir, la que havia quedat sense poder anar-hi, no és agosarat afirmar-ho. A dalt, a l’escenari ple, La Llàntia, el Cor Parroquial de Santa Maria, la Tuna d’Igualada, i l’Orquestra Clàssica de Barcelona. I en el gest del director, del Montaner fill, alguns hi veien l’ombra del pare que s’homenatjava. A baix, pleníssim, una gentada que seguia l’acte amb un silenci devot. Hi havia qui movia els llavis seguint les lletres que a dalt es cantaven, d’altres potser ho feien amb el cor i a algú se li escapava, sense voler, una llàgrima.
La música té aquestes coses inexplicables. De fet, tothom sabia que la tarda aniria d’evocació i d’homenatge. Preciosa tarda. Eren cent vint anys de La Llàntia”.
(Carles Maria Balcells, a Regió 7 del 04-12-1996)


Els signants dels comentaris anteriors, cadascun amb la seva particular percepció, copsaren fidelment l’esperit i posada en escena del recital. Dedicaren comentaris ben gratificadors als actuants, remarcant també l’entusiasta i encoratjadora reacció del públic. Efectivament, totes les composicions van ser llargament aplaudides, actitud que hauria convidat al seu bis, però Josep Montaner no és massa partidari de repeticions perquè, en relaxar-se excessivament, es corre el risc de no mantenir-ne, precisament, la “interpretació”. I, en aquest sentit, ho advertí als presentadors per tal que no dubtessin a continuar l’ordre del programa. Amb tot, al final, com a demostració d’agraïment als cantaires i a un públic que, dempeus, premiava i reclamava més i més, es repetí el “Coro de bohemios”. De fet, arribats en aquest punt, apoteòsic, ja no els calia concentrar-se a “interpretar-lo” perquè els sentiments del vibrant “llevando en nuestras almas, amor y libertad” dels bohemis de l’obra, sortien ja com a propis, espectaculars, irrebatibles, de l’ànima dels nostres cantaires, plenament lliurats a la batuta de Josep Montaner i a la receptivitat del públic. Fins i tot, com diuen les cròniques, després dels breus parlaments de Josep Asbert i de Josep Maria Susanna, en Jaume Ferrer, que tancà l’acte, demanà encara públicament un últim cant, i s’oferí com a cloenda el final, triomfant, de la nostrada “Cançó d’amor i de guerra”. I el públic no es cansava d’aplaudir... La seva resposta va ser la millor recompensa a la tasca de preparació i execució del “Concert de Cors de Sarsueles”.

(Extret de l'article publicat al llibre "Agrupació Coral La Llàntia - Tres segles de cant, pàgines 361 a 367)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada