El passat dia 5 morí Antoni Alibau, cantaire de l’Agrupació Coral La Llàntia des de feia un grapat d’anys. Hem quedat orfes d’un altre bon company per al qual el cant omplia gran part de la seva vida, sobretot des de la mort, fa dos anys i escaig, de la seva esposa.
L’Antoni també havia cultivat l’art escènic. Era un dels supervivents de l’Elenc Artístic Montserrat, grup amb qui havia participat, especialment fent de diable en les incomptables i inoblidables escenificacions d’“Els Pastorets” i de “L’Estel de Natzaret” que s’havien fet en l’avui desaparegut Centre Catòlic. Representacions en que La Llàntia hi col·laborà, així com en les sarsueles que l’Elenc va presentar sota la direcció musical del mestre Joan Montaner. En “Els Pastorets” recordem l’Antoni fent de Llucifer al costat de Satanàs, curiosament encarnat pel seu germà Ramon, i en paper ben oposat -canviant-se i bescanviant-se ràpidament de vestuari- maridant Sant Josep amb la Verge Maria.
L’Antoni va cantar per última vegada en la Trobada de Corals dedicada a la memòria de Josep Asbert el 14 de desembre passat. Conscient d’un final irreversible, ell volia cantar la seva última Missa del Gall, a la Sagrada Família, però la malaltia li ho va impedir.
Les exèquies a l’església de la Soledat, el dia 6, les va solemnitzar la Schola Cantorum, coral amiga on canta el seu germà. L’Agrupació Coral La Llàntia hi assistí amb l’estendard, amb el qual feu acatament de comiat mentre Lluís Victori tocava amb sentiment uns compassos de Recordant nostra terra. Després, al cementiri, La Llàntia li va oferir l’últim adéu cantant Evocació al Pirineu, fragment de La cançó d’amor i de guerra pel qual l’Antoni sentia especial devoció.
Com digué Jaume Ferrer a la Soledat, “...les persones senzilles mereixen ser recordades... L’Antoni era una d’elles. Aquest Antoni que, des d’ara, cantarà les nadales ben a prop de l’Infant protagonista i que recitarà, en complicitat amb els àngels, versos de diables”.
Simbolitzem el nostre record per mitjà d’un poema escrit pel company cantaire Roger Cerezo:
sa dolça sempre terra catalana,
lluent i resplendent, i molt ufana;
gloriós passat i el seu daurat present.
La seva gran passió, el cant coral;
la veu pels anys ja dèbil i cansada
cobrava nova força a les tonades,
i en himnes i sardanes ardor marcial!
Se’n va de tu, de terra catalana,
i dins del cor se’n du com un tresor
els teus rius, muntanyes, camps i amor,
i el dolç murmuri llunyà de la sardana.
Nostra Llàntia valora i agraeix
de l’amic que ha marxat, la constant
dedicació, esforç i labor brillant
que amics i companys preuen amb escreix.
I tu..., la Pàtria...!, sempre generosa,
al fill fidel, model i exemple en fer
acull dins del cor, amb gran deler,
com mare amorosida o dolça esposa!
Agrupació Coral La Llàntia
(Article publicat a l’Enllaç dels Anoiencs núm. 367 del 19 de febrer de 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada