Homenatge íntim de La Llàntia a Josep Montaner

La castanyada de l’Agrupació Coral La Llàntia, acte fet de portes endins, és sempre una festa. Això ho sabem els qui tenim la sort d’anar-hi sovint. Bona companyia, amistat, humor. Però, de tant en tant, la castanyada s’aprofita per fer un pas més. Com va passar el 7 de novembre d’enguany, en celebrar-se, en la intimitat d’una setantena de persones, el 15è aniversari d’haver agafat Josep Montaner i Torres les regnes de director musical de la Coral.

La papereta difícil era la de l’esposa del director, Adoració Aliberch, tradicional animadora de la castanyada, tant per compaginar des de casa la preparació d’una festa per al seu espòs --festa que havia de ser “sorpresa” i que ho va ser--, com per encertar en els continguts, fent-los justos, prudents però merescuts, essent ella qui era en relació a l’homenatjat. En Josep, afanyem-nos a dir-ho, s’ho mereixia. Va començar la tasca, quinze anys enrere, per “salvar” La Llàntia en un moment difícil, amb la condició --imposada per ell i mai no negada-- de deixar-ho un cop trobat el que hauria de ser director. Fa quinze anys que fa la tasca i ningú ja no es creu --començant per ell-- que sigui de manera provisional. En Josep Montaner --ombra allargada del seu pare--, ha fet mèrits més que sobrats per ser ja director musical en efectiu d’aquesta entitat, els components de la qual, amb la senzillesa i bona disposició de cadascun d’ells, bones maneres i humanitat, tenen el do de saber estimar i fer-se estimar.

A grans trets, direm quelcom de la festa. Després d’unes paraules d’en Ramon Vergés, el president, i de la pròpia Adoració que coordinà les intervencions, Jaume Ferrer llegí una pàgina de les seves “Arrels igualadines” -aquesta, escrita l’any 1989- dedicada a Montaner Torres, el nét de la dinastia Montaner (en les “Arrels” generals havia parlat de l’avi i del pare), recreant-se en aspectes d’en Josep des que aquest havia deixat tot just la infantesa, que és quan, seguint el pare, l’inoblidable mestre Joan, el noi Josep havia començat a interpretar petits paperets en obres de teatre al Catòlic i s’havia introduït en el món de la música, el qual havia de ser definitivament el “seu món”. Aquesta mini-biografia s’amplià fins avui.

En Narcís Selva llegí un poema seu dedicat al director, i Jaume Ferrer en llegí un altre escrit amb el cor per Rogelio Cerezo, un poema pensat -digué l’autor- des de fa set anys (en Rogelio no el pogué llegir personalment per afecció a la gola). Mònica Carvajal, la gran col·laboradora d’aquests darrers anys, interpretà dues peces de concert al piano, i acompanyà musicalment a la Coral en tres cançons, escollides -digué Aliberch- perquè són representatives de l’Agrupació en aquests darrers quinze anys: “Joia en el món”, “Granada” i “La pastora”. Abans es passà un enregistrament de “Bohemios”, també significatiu.

Hi hagué, com veiem, la part sentimental, la seriosa, imprescindible en un acte com el que s’organitzà, però tampoc no hi faltà l’humor ni l’ambientació festiva del local que, en aquest cas, fou les golfes de l’edifici d’Unicoop Cultural, a la plaça de Cal Font, on s’hi puja encara sense ascensor per la manca de diligència burocràtica del Departament d’Indústria de la Generalitat. En l’apartat humorístic i de posada en escena, assenyalem bones intervencions i col·laboració personal de Narcís Selva, Josep Bernadí, Cesca Enrich, Paco Campillo, Tomàs Berzosa, Josep M. Bertran, Rosa M. Díez, i els nens Anna, Jaume i Quim Bernadí, i Raúl Ubia.

S’obsequià a l’homenatjat amb una fotografia ampliada i emmarcada, i es tingué un detall per a la seva esposa. Es llegí, per part de Joan Martí, ex president, algun fragment del pròleg de Jaume Ferrer que figura en el llibre històric de La Llàntia. Hi hagueren també unes paraules de cloenda a càrrec de Ramon Vergés de felicitació a Josep Montaner, sense que el president s’oblidés de comentar l’inici d’una campanya que volen endegar per tal de reforçar econòmicament l’entitat a través de noves altes de socis protectors. Montaner correspongué amb unes adients i emocionades paraules. No hi mancaren uns fragments cantats del brindis que ha popularitzat La Llàntia en els darrers temps, com a colofó dels aspectes tendres, simpàtics, de tot l’entramat d’aquesta singular castanyada.

Conviure amb La Llàntia és relaxar l’esperit, cosa tan necessària sempre. Oi més a Catalunya, sobretot en els darrers mesos.

(Article de Traspunt publicat a l’Enllaç dels Anoiencs núm. 401 del 19 de novembre de 2009)