Va ésser el 6 de novembre a les Golfes d’Unicoop Cultural. Castanyada... sense castanyes, però amb panellets i viandes abundants. I bon xarel·lo. I bon humor, molt bon humor. Paral·lelament es creà clima per humitejar els ulls dels presents en una sentida recordança, sense citar noms, dels qui ja no hi són: va ser aquell “trobar a faltar somriures” que en un moment del guió, ben pensat, àgil, mil·limetrat, es va entonar.
El bloc d’actuacions festives s’encetà amb una paròdia d’entrevistes micròfon en mà a càrrec de Sandra Lizarte, la qual interviuà entre d’altres, d’una manera prou estudiada a Jaume Bernadí, el qual assumí el rol d’en Pep Guardiola. Tot seguit, una escena de l’incombustible Tenorio entre Narcís Selva (un dels cantaires) i Ramon Vergés (president de la Coral). Tomàs Berzosa, ben introduït en el personatge, intervingué amb el popularíssim cuplet: aquell del “vestit verd, que és el que em perd”.
Jaume Ferrer recità el poema “Meravelles de la modernitat a Viena” (que tracta d’un capellà progressista que confessa per internet), original de Salvador Oliva, i després interpretà un text molt graciós d’autor anònim sobre els maldecaps d’una parella que volia descendència. Adoració Aliberch convidà els assistents a cantar, a tres veus, cançons populars catalanes. Narcís Selva recità un poema satíric en relació al treball, o no, dels funcionaris, i després un altre titulat “Les mans”.
Un dels plats forts, sorprenents, va ser l’arribada d’una espectacular màquina de tren que portava inscrit el rètol: AVE. Darrera la màquina (dintre hi anava un invisible Tomàs Berzosa) desfilaren una sèrie d’“autoritats, policies i guardaespatlles”, personatges que interpretaren Rosa Maria Díez, Josep Aguilera, Josep Gay, Joana Múrcia, Creus Barrantes, Martí Bernadí, Paco Gandia i Josep Ubia. Tancava la comitiva Josep Maria Bertran, en una simpàtica i respectuosa reencarnació en un Papa imaginari (mentre Benet XVI dormia ja a Barcelona). En retirar-se d’escena aquesta gentada, Paco Campillo, histriònic, es convertí en Marisol i oferí la vella “Tómbola”, sempre recuperable en ocasions així, acompanyat d’un parell de joves i entonats gesticuladors, els germans Raúl i Joan Ubia.
S’entrà en una de les parts més serioses de la festa, però que mantingué un to de notable simpatia. Intervingueren de nou el president de l’entitat Ramon Vergés i l’actor/cantaire Narcís Selva, que recità una Oda a l’Adoració (en haver-se jubilat aquest setembre de la seva parada al Mercat). En les estrofes poètiques, Selva cità els primers temps d’Adoració Aliberch, quan, de joveneta, recitava poemes a la ràdio, i es referí a alguns dels personatges teatrals que de noia havia interpretat, per exemple la protagonista de “El diario de Ana Franch”, de “¿Quiere usted jugar con mi?”, “El barret de palla d’Itàlia” o “Melocotón en almíbar”. La interessada rebé regals, flors i afecte.
El Cor, situat a l’escena, cantà “O sole mio”, “Torna a Surriento” i com a final el brindis que tenen adaptat aquests darrers anys.
L’ànima organitzativa de les festes íntimes de La Llàntia és, realment, des de fa molts anys, Adoració Aliberch, esposa de l’actual director Josep Montaner. Es nota que és de la feina. Bona gestora, s’esmerça en imaginar temes i donar-los-hi vida amb la col·laboració de tothom. Potser per això i contemplant aquella màquina de tren, Jaume Ferrer, habitual assistent, va dir en un moment de l’acte, espontàniament, que aquelles lletres AVE se les imaginava ell com les inicials “Adoració Vol Enamorar-nos”. Cosa que ho aconsegueix, recalcà.
Això després de cent trenta-quatre anys de la naixença de la Coral. Tot plegat, símptoma de bona i llarga salut i d’un clima de concòrdia envejable.
(Article de Transpunt publicat a l’Enllaç dels Anoiencs núm. 447 de l’11 de novembre de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada