Lamentablement, el passat dia 2 va morir la senyora Antònia Torres i Codinachs, vídua del mestre Joan Montaner i Guix —que va dirigir La Llàntia des del 1933 fins a la seva mort el 1967—, i mare del que n'és director des de fa una colla d'anys, el senyor Josep Montaner i Torres. Feia pocs dies que havia ingressat a l'hospital però ja es preveia un final ràpid. La senyora Antònia va ser la padrina de l'actual estendard de La Llàntia (el tercer històricament), el qual es va estrenar el 1986 en el decurs de les festes del 110è aniversari de la Coral.
A la vida s'esdevenen fets que ens fan deturar a reflexionar sobre l'origen dels designis que envolten determinades circumstàncies. Això ve a tom pel fet que existia la possibilitat, davant de l'imminent desenllaç de la senyora Antònia, d'haver de suspendre unes actuacions programades pel dissabte dia 1 als barris de Fàtima i de Montserrat. Però no va ser fins l'endemà, el diumenge dia 2 al matí, que l'Antonieta dels amics va esperar per deixar-nos. Ja en estat d'inconsciència, qui podria negar que en esperit encara escoltava?, perquè —ens digueren— no fou fins al cap d'uns instants que en Josep havia acabat d'explicar a l'Adoració, la seva esposa, com s'havien desenvolupat les actuacions del dissabte anterior de La Llàntia, a qui tant estimava, que l'Antonieta, plàcidament, va fer l'últim sospir.
La missa exequial se celebrà el dia 4, a les 10 del matí, a l'església parroquial de la Soledat. En el comiat a la senyora Antònia l'església s'omplí dels incomptables amics de la família, entre els quals, els components de l'Agrupació Coral La Llàntia, que hi acudiren amb l'estendard, i els de la Schola Cantorum —entitat que el mestre Montaner va dirigir en els seus últims anys de vida—, que aportaren una solidària companyonia solemnitzant amb els seus cants la cerimònia. Aquesta fou presidida per mossèn Josep Massana, rector de la parròquia, i concelebrada per mossèn Jaume Serra, rector de la Sagrada Família, i mossèn Joaquim Font, que resideix actualment a Piera. A la missa hi participaren altres amics de la família: Maria Dolors Calaf, neboda de la Sra. Antònia, llegí la lectura; Anton Maria Prat, qui, a més de dirigir la Schola, baixà a l'altar a conduir els salms i el cant de comiat; Lleonard del Rio tingué cura de les pregàries; i Jaume Ferrer, amb poques però precises paraules, féu una fidel i sentida semblança de l'Antonieta. Un moment especialment emotiu per a tothom va ser l'execució d'un fragment de la sardana "Antònia", que Joan Montaner havia dedicat a la seva esposa quan eren promesos; va ser interpretada, amb una dolorosa expressivitat i sensibilitat, per unes altres mans amigues: les de Salvador Salichs (de Martorell) amb el violí, i les de Lluís Victori, organista de la Schola. També esdevingué commovedor el triple acatament que Martí Bernadí va fer amb l'estendard de La Llàntia al taüt de la finada, al qual rendien escolta els components de la Coral.
Reproduïm les paraules que pronuncià el senyor Jaume Ferrer:
"La senyora Antònia Torres i Codinachs —l'Antonieta, pels amics— ha abandonat, discretament, aquest món. Tan discretament, diríem, de com hi ha viscut. La seva malaltia ha estat curta, malaltia que, per sort davant l'inevitable, no ha generat —ens diuen els familiars—, un final d'aquells de llarg patiment.
La senyora Antònia era molt coneguda a Igualada. Quan tenia nou anys es va morir la seva mare, i la senyora Pepeta del Bar Canaletas, que li era tia, amb el seu espòs Joan Torner, la van acollir pràcticament com a filla. I entre aquelles parets i de mica en mica darrera el taulell, la nena Antònia es va fer dona. Més endavant, la realització com a esposa va ser quan es va emmaridar amb Joan Montaner i Guix, al qual va conèixer precisament al Canaletas. Convisqué al costat del músic i director de corals —de moltes corals— bona part dels trenta cinc anys que foren, per exemple, els que Joan Montaner dirigí La Llàntia.
La senyora Antònia, ja de casada, continuà ajudant els matins en el Bar Canaletas, fins que els oncles traspassaren el negoci. I a les tardes ajudava a casa, al taller de l'avi Montaner, el sabater. L'Antònia, tant va arribar a entendre de soles i de pells i de cuirs, i de cremalleres, que ho va seguir practicant, més o menys, durant una bona colla d'anys. Una vida, plena, vital, però de les que no surten als diaris, una vida de treball. Aquest podria ésser un ràpid retrat de la persona que avui acomiadem.
Ella, doncs, va ser la digníssima i callada esposa d'un director de música excel·lent, un músic que, per a l'esposa, per al fill, i per a Igualada, morí massa jove. El mestre Joan. S'havien casat el 1942. I ha estat la mare d'en Josep, un altre bon músic, i actual director de La Llàntia. Mare política de l'Adoració, una altra persona lliurada, vocacionalment, a la cultura i professionalment als brodats i a les herbes.
La senyora Antònia, per les arrels tan profundes amb La Llàntia del qui fou el seu marit, va ser la padrina d'aquest estendard que avui llueix la coral igualadina. El padrinatge és de l'any 1986, amb motiu del 110è aniversari de l'Agrupació. Però com que també Joan Montaner va ser, un temps, director de l'Schola Cantorum, avui, l'Schola, dirigida per Anton Maria Prat, ha intervingut en la litúrgia d'aquesta cerimònia.
L'Antonieta havia vingut moltíssimes vegades a les sessions de Poesia Viva, pel parentiu amb l'Adoració és clar, però també perquè la dona ens deia que li agradava, que s'ho passava bé a l'Aurora. Tenia molt bon caràcter la senyora Antònia, molt amable i servicial, i sempre atenia a casa seva a les persones i entitats culturals que hi anàvem o que hi anem. Ho feia amb eficàcia, però amb tanta discreció que normalment, a l'hora de es trobades, de les reunions o de la festa, no es deixava veure. Des del fons del cor, amb una muda però sentida pregària, li volem dir avui gràcies.
Ara, dos bons amics de la família, en Salvador Salichs, al violí, i en Lluís Victori, organista de l'Schola, interpretaran uns compassos de la sardana "Antònia" que en Joan Montaner va escriure per a ella, per a la seva estimada Antònia, quan eren promesos. Ella i en Joan, s'hauran retrobat ara en el lloc on l'amor es fa etern".
Desprès de la interpretació esmentada i de l'acatament amb l'estendard de La Llàntia, Jaume Ferrer afegí: "Com a final, un cant. Un cant en què s'uniran components de les dues corals aquí representades. Però es demanaria que cantessin també familiars i amics —tots, tothom— perquè es tracta d'una lletra i tonada prou conegudes. És el "Rosa d'abril", l'himne a la Moreneta, que és una partitura, ens consta, molt apreciada per la senyora Antònia. Des del seu actual lloc de pau, al costat novament del seu espòs, segur que ella s'afegirà també al cant".
Els testimonis de condol per a la família es prodigaren ininterrompudament el dilluns, dia 3, en la vetlla al tanatori, i tingueren una nombrosíssima continuïtat al llarg de tota la setmana. Des d'aquestes pàgines, La Llàntia vol fer palesa una vegada més la seva estimació per la família, especialment per en Josep i l'Adoració, i expressar el compungit sentiment per la pèrdua de l'Antonieta, una persona humil, tota una senyora.
Agrupació coral La Llàntia
(Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs núm. 246 del 13 de juliol de 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada