Presentació del llibre “Agrupació Coral La Llàntia - Tres segles de cant XIX XX XXI”

La jornada de diumenge, dia 14, va ser doble per a la Coral La Llàntia. Un migdia, amb l’acte acadèmic de la presentació del llibre “Agrupació Coral La Llàntia - Tres segles de cant XIX XX XXI”, al Teatre de l’Aurora i, després, el dinar de cloenda a l’Hotel Amèrica.

L’acte acadèmic

L’Aurora es trobava a vessar. Grups d’assistents hagueren de seguir la cerimònia a través d’un altaveu al vestíbul. Encetà l’acte Josep Asbert, president de l’entitat, el qual manifestà la seva gran satisfacció -i la de tota la Coral- en poder presentar un llibre que és mirall de la vida de l’entitat i, a la vegada, serà font de lectura i consulta per part d’estudiosos, locals i forans, una obra de sis-centes setanta i escaig de pàgines que enriqueix la cultura anoienca i que podrà ser seguida, amb plaer, per múltiples lectors. Ens consta que al llarg de la diada van ser ja adquirits -durant els dos actes de la Coral- ben bé un centenar de llibres.

Parlà tot seguit Jaume Ferrer, prologuista, el qual, en una breu però molt matisada intervenció, es referí a alguns aspectes del “creixement” del llibre, que ell va tenir la sort -digué- de veure-ho des de primera línia. Va fer l’elogi de l’autor, Josep Riba i Gabarró, i va dedicar unes ratlles, precises i justes, a Josep Montaner i Torres, el director actual del Cor, mitjançant les quals ressaltà la tasca de Montaner en relació al llibre. Digué que Montaner va fer possible, amb la seva decidida participació a l’hora de cercar textos, referències de gent diversa, i fotografies, que l’obra fos la realitat que és.

D’una manera pràcticament improvisada, respongué Montaner a les al·lusions de Jaume Ferrer, fugí d’elogis i valorà la seva personal intervenció d’una manera planera, producte d’una motivació que li ve de família, que li ve de petit. Ell va viure, de jovenet, a través del seu pare, el mestre Joan Montaner, l’esperit de La Llàntia i ha gaudit ara ajudant -no ja ajudant sinó fent-ho possible, havia dit abans Ferrer- la realitat d’aquesta “joia de lletra impresa”, que és com el prologuista l’havia prèviament qualificat.

L’autor, Riba i Gabarró, ocupà la part central, i la més generosa, en temps, de les intervencions. Generosa en temps, sí, però no pas excessivament llarga, i sí molt amena i demostrativa del seu personal, i mai no discutit, grau de preparació. Féu alguna pinzellada descriptiva dels capítols del llibre, parlà una mica de la relació, històrica, de La Llàntia amb altres entitats culturals, i es referí també a d’altres corals, anteriors o paral·leles a La Llàntia en el temps -en aquest sentit cità molt l’Apol·lo- (entitats, totes, que apareixen en el llibre, excel·lentment documentat, afegim nosaltres) i destacà la tasca que en el seu moment va fer Josep Anselm Clavé, del qual aventurà de dir que, si fos viu, veuria amb emoció i agraïment la publicació d’aquest llibre. Cità, per acabar, els noms dels més directes col·laboradors que ell, Riba, va tenir a l’hora d’arrodonir la informació.

Antoni Carné, president de la Federació de Cors de Clavé, que tenia també seient a la taula, correspongué amb agraïment, per la seva banda, pel treball del senyor Riba i per la cita concreta que, en el seu parlament, havia fet l’autor en relació a Clavé. Vingué a dir que el llibre, tan voluminós i documentat, servirà des d’ara a molts estudiosos, no solament del cant coral d’una entitat o comarca concretes, sinó de les activitats socioculturals del país en general.

Clogué l’acte, amb el seu habitual estil, precís i ben lligat -costa de saber si és improvisat o preparat-, l’alcalde Jordi Aymamí. A la taula hi era present també el regidor de Cultura, Carles Tarrida que, en aquest cas, no va parlar. Aymamí, com li esqueia des del seu mirador de primera autoritat local, felicità tothom, a l’entitat en primer lloc pels seus 130 anys d’història, al seu president senyor Asbert, al qual animà a seguir lluitant, i a l’autor i col·laboradors en la tasca d’escriure i dur a terme la presentació d’un llibre d’aquestes característiques, en el qual a més a més, es fa un repàs, molt documentat i interessant, a la situació d’Igualada i del país en les diverses etapes dels anys -i segles- reflectits.

L’acte finalitzà amb l’entusiasta i encertada actuació de la Coral, dirigida per Josep Montaner. Acompanyats al teclat per Mònica Carvajal, l’eficient col·laboradora d’aquests darrers anys, interpretaren tres peces. La “barcarola”, “Granada” i, recuperada de l’arxiu amb prou joia, la sardana “Recordant nostra terra” (música del mestre Joan Montaner i Guix, lletra d’Ignasi Castelltort i Miralda), tot un símbol de vivències personals de l’autor de la música, però també d’història viva de La Llàntia pel que fa a les múltiples interpretacions de l’obra. En un bis, obligat per un públic fervorós, es repetiren els darrers compassos de la sardana.

(Article escrit per TRASPUNT i publicat a l’Enllaç dels Anoiencs núm. 268 del 18 de gener de 2007)

El dinar

El dinar, obert a la ciutat, que l’Agrupació Coral La Llàntia oferí el 14 de gener al Saló Imperial de l’Hotel Amèrica -que reproduïa antics esplendors-, va constituir una d’aquelles jornades ciutadanes d’inesborrable record. Un dinar, amb ànima. No passa sempre. Quatre hores llargues d’emocions per a cent setanta i escaig de persones.

L’alegria de l’ambient va començar a pujar de to amb un excepcional brindis cantat a l’hora del cava i del pastís, el qual va ser simbòlicament tallat pel president de La  Llàntia i el regidor de cultura de l’Ajuntament d’Igualada. L’eufòria del. cant es contagià a totes les taules. El xinxin, repetit fins a l’extenuació, pels emocionats cantaires, que amb la copa als dits es passejaven per entre les taules –després de començar el cant a l’empostissat-, va ser seguit i corejat, amb la gent dempeus, a punt, quasi, de perdre l’alè. La lletra, senzilla però enormement efectiva, era de Josep Montaner, el qual va aconseguir de fer-ne una adaptació musical encomanadissa. Era l’alegria del cor que es desbordava.

Seguí, després, una estona, quasi silenciosa, relaxant, amb el sorteig de deu lots. I tot seguit, amb el protocol final, es va tornar a fer pujar el to de les emocions, i resumí la culminació del cent trentè aniversari i la satisfacció pel naixement d’un llibre històric que s’explica per ell mateix. Digué unes adients paraules, d’amfitrió, el president de la Coral, senyor Josep Asbert, el qual procedí al lliurament de quatre títols de Soci Honorífic, a persones que es bolcaren en la confecció del llibre: Josep Riba Gabarró, l’autor, historiador de prestigi; Jaume Ferrer Piñol, escriptor, prologuista, amb tasques complementàries; Jordi Roig Palau, lingüista, residenciat a Barcelona, i descendent d’un vell cantaire igualadí de La Llàntia, i Jaume Travesset Grau (aquest no hi era present), professor de català, corrector. Reberen un exemplar del llibre i una insígnia de disseny de la Coral.

Hi hagué llibre i insígnia per a Elisabet Domingo Borràs i Roser Roig Palau, per molts treballs -no remunerats, com els dels que hem citat abans- relacionats amb el llibre. També per a Basilisa Sanahuja Rifé, descendent de la casa Gabarró des d’on oferiren una llàntia, a Vilanova del Camí, fa més d’un segle, als nois que acabarien essent fundadors del Cor. I, finalment, a Jordi Gargallo Domínguez, que des de la Federació de Cors de Clavé propicià la trobada o confirmació de múltiples dades tècniques per tal d’arrodonir la informació que milloraria el llibre.

Van dir unes paraules des del micròfon de l’empostissat, el senyor Lleonard del Rio i Campmajó, president de la Coral de Santa Maria d’Igualada, i Joan Patró Muns, en representació de la Schola Cantorum, als quals se’ls lliuraren exemplars de l’obra. Parlà, tot seguit, Antoni Carné, president de la Federació de Cors de Clavé; Francina Gabarró, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova del Camí, la qual excusà la no assistència de l’alcalde, el senyor Joan Vich Adzet, president del Consell Comarcal de l’Anoia (Vilanova, aquest diumenge, estava en festes); i el senyor Carles Tarrida Juncà, regidor de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada, en nom propi i també en representació de l’alcalde, senyor Jordi Aymamí, el qual havia presidit l’acte acadèmic a l’Aurora.

A continuació, d’una manera prou àgil, Jaume Ferrer dirigí una ullada a les taules i demanà a determinades persones representatives que tinguessin l’amabilitat d’aixecar-se, simplement, per rebre els aplaudiments. Va ser un recorregut sentimental, ben emotiu. Bona part dels anomenats havien estat membres d’entitats que, molts anys enrere, col·laboraren en actuacions públiques amb La Llàntia (col·laboracions que figuren, per cert, molt ben detallades en el llibre: textos i fotografies).

Una de les taules estava ocupada per gent relacionada, d’una o altra manera, amb el desaparegut Elenc Artístic Montserrat. Persones que, amb la seva sola presència, ens feren recordar el temps de les sarsueles. En Sebastià Borràs, o la seva esposa Lola Fillat, en Josep Moncunill, la Núria Castelltort. El mateix Jaume Ferrer hauria estat un d’ells. També, emocionada, s’aixecà Pepita Orobitg, cantant -en aquella època-, i vídua d’en Ramon Olivé, que havia estat sotsdirector de la Llàntia.

De l’igualment inexistent Esbart de Dansaires d’Igualada, s’aplaudí Veremon Bertran, que n’havia estat director, i els antics dansaires, senyors Moncunill, Sabaté i Bertran. En Joan Bernadí Roma, component de La Llàntia, i a la vegada, president dels Veterans de l’Agrupació Folklòrica Igualadina. I Rosa Maria Díaz, directora actual de dita Agrupació. També Ignasi Vilanova i M. Misericòrdia Pàmies, creadors i directors de Bitrac Dansa; cal esmentar que l’Ignasi és fill d’en Salvador Vilanova, que va ser un president significatiu de La Llàntia i més tard President Honorari.

Més persones. Jaume Cunilles Nogué, director de la Cobla-Orquestra Triomfal, formació musical que ha acompanyat La Llàntia en múltiples ocasions. En Josep Aleu, germà marista, actualment a Lleida, que d’una manera simbòlica podria recordar-nos aquella Coral Escolar del Col·legi dels Germans Maristes fundada pel mestre Montaner Guix, amb la qual La Llàntia preparà molts concerts conjuntament. O mossèn Jaume Serra, Rector de la Parròquia de la Sagrada Família, on la Coral igualadina col·labora i hi actua d’una manera sovintejada.

Com també membres de Poesia Viva -el mateix Ferrer, presentador de l’acte, que n’és president-, i s’aixecaren, així, dels del món poètic, Adoració Aliberch, Josep M. Bertran, Tomàs Berzosa, Núria Castelltort (i també ho haurien pogut fer els esposos Borràs-Fillat, com ho feren abans en citar-se l’Elenc). Són dues entitats, La Llàntia i Poesia Viva, veïnes d’Unicoop Cultural, que col·laboren estretament.

Llegí Ferrer, després, un llistat d’adhesions, fetes telefònicament o de paraula, i no sabem si, alguna, via internet. Martí Riba Guitart, autor del disseny de la portada del llibre. Maria Carme Pallarès, familiar descendent d’Agustí Carbonell, un dels cinc fundadors. Josep M. Valls Ferrer, ex-president de La Llàntia. Josep M. Galtés Puig, resident a Barcelona, fill de Josep Galtés Cardús, el qual fou President Honorari de la Coral, i que té un carrer amb el seu nom al Barri del Sant Crist d’Igualada. Josep Galtés Quintana, de la mateixa família. Pau Carol, Director de la Coral Si Fa Sol, de Santa Margarida de Montbui. Pepita Segura, Directora de L’ENLLAÇ. Rosa Mosella Oriol, que va ser tiple habitual en les sarsueles de l’Elenc. Pilar Alegre, vídua de Joan Caballé, baríton de les sarsueles. Miquel Solà “Carlos Miguel Solà”, resident a Barcelona, autor de la sardana “Fires d’Igualada”, estrenada per la Coral el 1966. Josep Mussons Mata, d’ampli “currículum”, resident a Barcelona. Joan Antoni Garcia Urgelés, des de Madrid, exalcalde d’Igualada. Jordi Pujol, ex-President de la Generalitat. Marina Llansana, diputada al Parlament. I Esteve Corbella Morera, que havia col·laborat amb La Llàntia. Aquest darrer escrigué una carta que va ser llegida com a cloenda del torn d’adhesions, el qual acabà amb un aplaudiment generalitzat.

Finalment, i ara de nou des de l’empostissat, parlaren Joan Martí Carbonell, ex-president de La Llàntia, en nom propi i d’altres ex-presidents; en Josep Montaner, director  de la Coral, el qual tirà pel cantó de l’anècdota, adient i sucosa, i provocà les rialles, i en Josep Asbert, el president. Les paraules finals, ben estructurades com sempre en ell, anaren a càrrec de Carles Tarrida, Regidor de Cultura i Festes de l’Ajuntament d’Igualada.

Faltava, encara, el bon regust final que posaren els cantaires. Oferiren “El meu avi” (cançó dirigida per Josep Bernadí), “Soldado de Nápoles” de La Canción del Olvido, “Islas Canarias” i la sardana “Recordant nostra terra”, les tres dirigides per Josep Montaner. Espontàniament, un grup de comensals, improvisaren (prova de l’alegria) el punteig de la sardana des de l’altre extrem del Saló. Molts dels assistents no els hem pas pogut anomenar. Però ens va fer especial emoció veure tants representants de la vella Igualada cultural. I del propi Cor, com en Tonet Mateu, ex-cantaire, que amb els seus vuitanta-set anys i un bastó, no es perdé l’acte, acomboiat per la seva família. O en Tort, l’altre antic cantaire, actualment a la Residència Pare Vilaseca. O vídues de cantaires. O el mateix Antoni Alibau, que la setmana anterior havia enterrat la seva esposa, però que va assistir a la commemoració -ella no hauria volgut pas que s´ho perdés-, acompanyat dels amics. Sí. Alegria en el cor, i llàgrimes als ulls. Podria ser el resum d’una bella jornada.

(Article escrit per TRASPUNT i publicat a l’Enllaç dels Anoiencs núm. 269 del 25 de gener de 2007)