 |
| Josep Riba i Gabarró |
El passat divendres 23 de juny va morir, a l’edat de 95 anys, l’historiador i autor del llibre "Agrupació Coral La Llàntia - Tres segles de cant XIX XX XXI", Josep Riba i Gabarró.
Durant els seus anys de carrera professional es va especialitzar en la història i recerca local, tant de l’Anoia com d’altres comarques.
El 1952 fou membre del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, del qual fou secretari (1969-79), president (1982-85) i sotsdirector (1990-96). L’any 2012 va rebre el Premi Recercat en reconeixement a la seva trajectòria en el món dels centres i instituts d’estudis de recerca local i comarcal.
Des de La Llàntia ens unim al dolor de la família per la seva pèrdua i els fem arribar el nostre més sentit condol.
Com a recordatori, podeu seguir el següent enllaç amb la presentació del llibre i el del vídeo de la intervenció del Sr. Josep Riba i Gabarró al mateix acte.
----------------------------------------
A la memòria de Josep Riba Gabarró (1928-2023)
Sovint les ressenyes biogràfiques de les persones d’un cert renom solen donar una sèrie més o menys llarga de dades que fan referència a les principals fites aconseguides, com ara les seves publicacions. Si es tracta, com és el cas del Josep, d’un home que va destacar com a historiador, promotor de la vida cultural del seu poble i membre destacat d’entitats d’estudi i institucions culturals, també s’enumeraran les responsabilitats i càrrecs que va ocupar. Però això, potser, dirà poc sobre qui era realment, com treballava i què el motivava. El present article tracta de posar-hi una mica de llum en això.
El Josep tenia, amb prou feines, estudis primaris, que va començar durant la República i va acabar amb el primer franquisme. La seva família es dedicava a la pagesia, sobretot a l’agricultura cerealística i vitivinícola. Podem dir que, després d’acabar la formació bàsica, es va graduar en la universitat del camp, ja que va exercir com a pagès durant bona part de la seva vida. No es pot entendre la seva obra Fenologia de la comarca d’Igualada sense tenir en compte aquest fet. També la saviesa popular i de la gent senzilla que viu de la terra impregnen la seva obra, amb expressions alhora precises i poètiques, que molts manuals científics no aconsegueixen encertar. Així ens trobem expressions com termòmetre perfumat (fent referència a l’ametller) o barret de Montserrat (referint-se als núvols espessos que, a vegades, cobreixen les muntanyes montserratines). Fruit d’aquest interès és el llibre Els noms populars de boires, núvols i vents de l’Anoia.
Tanmateix, seria injust obviar un altre fet que va desvetllar la seva passió per la cultura i la història local: la creació del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI) i, molt especialment, la figura de Joan Mercader que va dinamitzar molt la vida cultural d’Igualada i comarca a partir de 1949. La creació i difusió del treball de les assemblees d’estudiosos a nivell comarcal van significar el reviscolament de la història i la cultura pròpies a través de conferències, publicacions, exposicions, museus locals i trobades intercomarcals d’aquestes assemblees. Tampoc es pot entendre l’obra del Josep sense l’assistència i participació activa en el CECI.
Si bé és cert que el Josep va ser, en bona mesura, autodidacta, en Joan Mercader fou el seu mestre, guia i estímul per treballar amb rigor, orientant-lo alhora de triar bé les fonts documentals, però també exigent pel que feia a l’estil i a la correcció lingüística, en uns temps en que costava tant escriure bé el català. Amb el temps, aquest treball conjunt, també va forjar una bona amistat entre ells. Això traspua en la nombrosa correspondència que van mantenir i n’és un bon exemple l’obra de la que se sentia més cofoi: La Pobla de Claramunt. Evolució econòmico-social d’un municipi de la comarca d’Igualada.
Aquest llibre és una bona mostra de la renovació historiogràfica que van significar figures com la d’en Joan Mercader (aquí també podríem incloure Josep Iglésies). En temps de la immediata postguerra, la història s’aprenia com una successió de llistes de reis, batalles i gestes èpiques i s’estudiava «des de dalt», a partir dels arxius de les principals biblioteques, palaus i cancelleries. La nova generació d’historiadors van començar a estudiar-la «des de baix»: arxius municipals, dades de les rectories de pobles, actes notarials i també, a partir del segle XIX, registres de l’activitat industrial de les empreses, articles de premsa i opuscles varis d’entitats locals. Tot això, sense oblidar la informació transmesa per les generacions més veteranes, la recopilació de festes, tradicions, dites pròpies de la gent o l’anàlisi de la toponímia comarcal. És en aquest sentit que, potser, s’entén més bé la història contemporània seguint la disponibilitat d’aigua de determinada família de moliners de La Pobla, quina evolució va tenir el clavegueram en la ciutat d’Igualada o com va afectar, any a any, poble a poble, la fil·loxera a la comarca de l’Anoia; que no pas enumerant els canvis de govern a Madrid.
La manera de treballar del Josep sempre fou la de recopilar la màxima informació possible de totes aquestes fonts, de manera que per cada nota que escrivia a la premsa, tenia tota una carpeta; per cada article o opuscle, un arxivador; i per cada llibre, una caixa plena de documents. Tots ells envoltats de llibres, molts llibres. En totes aquestes fonts documentals hi dominen les notes manuscrites i retalls de premsa o altres fonts originals. Les fotocòpies, quan hi són, estan plenes d’anotacions i subratllats propis que estableixen relacions entre les fonts, reforcen o apunten noves línies d’investigació.
Aquí cal aturar-se. La manera de treballar del nostre protagonista era de recopilar molt, llegir amb profunditat, apuntar el necessari i analitzar i sintetitzar les principals idees de manera manuscrita. Després ho escrivia tot de principi a fi amb una vella màquina d’escriure Olivetti. Fins el darrer dia. Ja no és que ignorés gairebé per complert Internet, és que tampoc solia abusar de les fotocòpies. Ja Umberto Eco ens advertia en el seu cèlebre assaig Com es fa una tesi del perill del mal ús en fer moltes fotocòpies. Transcric aquí, quatre de les recomanacions que feia en l’esmentat assaig i que el Josep, sense ser-ne conscient, va aplicar sempre en la seva manera de treballar:
«¿CUÁNDO Y QUÉ NO SE DEBE SUBRAYAR? Cuando el libro no es vuestro, naturalmente, o si se trata de una edición rara de gran valor comercial que no podéis manejar sin depreciar. En tal caso conviene fotocopiar las páginas importantes y subrayar sobre las fotocopias. O tener una libreta donde apuntar los fragmentos importantes con comentarios intercalados. O elaborar un fichero para las fuentes primarias; pero esto último es demasiado fatigoso, pues habría que fichar prácticamente todas las páginas. [...]
COMPLETAD LOS SUBRAYADOS CON PUNTOS DE LECTURA. En forma de tiras de papel o cartulina, y en el trozo que asoma anotad siglas y colores.
¡ATENCIÓN A LA COARTADA DE LAS FOTOCOPIAS! Las fotocopias son un instrumento indispensable para poder llevarse un texto ya leído en la biblioteca o para tener en casa un texto todavía sin leer. Pero frecuentemente las fotocopias son una coartada. Uno se lleva a casa cientos de páginas fotocopiadas y la actividad manual que ha ejercido sobre el libro fotocopiado le da la impresión de poseerlo. La posesión de la fotocopia exime de la lectura. Esto les sucede a muchos. Una especie de vértigo de la acumulación, un neocapitalismo de la información. Defendeos de las fotocopias: en cuanto las tengáis, leedlas y anotadlas. Si no tenéis prisa, no fotocopiéis nada antes de haber poseído (esto es, leído y anotado) la fotocopia precedente. Hay muchas cosas que no sé por haber podido fotocopiar cierto texto, pues me he tranquilizado como si lo hubiera leído.
SI EL LIBRO ES VUESTRO Y NO TIENE ESPECIAL VALOR COMERCIAL, APUNTAD COSAS EN ÉL SIN DUDARLO. No creáis a los que dicen que hay que respetar los libros. Los libros se respetan usándolos, no dejándolos en paz. Total, si lo revendéis os darán cuatro perras, por lo menos dejad en él los signos de vuestra posesión.»
[Cómo se hace una tesis. Técnicas y procedimientos de estudio, investigación y escritura. Umberto Eco (1977) - traducción de Lucía Baranda y Alberto Clavería Ibáñez].
Podem dir que el Josep pertanyia a aquella generació que va viure la seva etapa més creativa durant l’època daurada de les màquines d’escriure (dècades dels 60 i 70), quan també es començaven a popularitzar l’adquisició d’enciclopèdies per fascicles i les subscripcions a diaris, revistes i altres publicacions. També va poder presenciar la difusió de biblioteques, arxius i museus d’àmbit local de les darreries del franquisme i primers anys de la transició. Tot això foren les seves eines i espais naturals de treball.
Ben aviat va percebre la premsa com una font bàsica d’informació per explicar la història contemporània. Ell entenia que el periodista no era només un mer narrador dels fets, sinó que era també un cronista i, en certa manera, un historiador.
Això explica el seu treball com a corresponsal i articulista i, en una època on l’accés a les hemeroteques era molt limitat, a crear el seu propi fons de revistes i altres publicacions locals. Així, els graners de les golfes de casa seva es van convertir en una hemeroteca dels últims setanta anys de vida comarcal i el rebost, en biblioteca. A més, tenia el costum de retallar articles relacionats amb l’àmbit local que trobava en els diaris i revistes nacionals i estatals i anar-los posant dins de llibres relacionats amb el tema o en les nombroses carpetes i arxivadors que tenia. Per això, la rutina diària de lectura de la premsa escrita era també una font d’enriquiment i d’estudi. Aquest ordre, aquest endreçar metòdic, aquesta passió per classificar, arxivar, recordar, relacionar el van fer molt apte per exercir de secretari de l’Escola d’Adoberia i per escriure llibres com Historial de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada: 1822-1997 (escrit en bona part, amb una encertada expressió seva, a base de «carretades de bona premsa») o Agrupació Coral La Llàntia. Tres segles de cant XIX, XX, XXI.
Tenint en compte que ell es va jubilar el 1993, ja mai va sentir la necessitat d’aprendre a utilitzar els primers ordinadors personals, l’ús dels quals s’estenia imparablement, i va ser fidel a la seva manera de treballar fins al final de la seva vida. No és que menystingués o critiqués les possibilitats de la informàtica, però ja se sentia còmode amb la «manera antiga» de fer i que ha mantingut els 30 anys de jubilat actiu. És clar que si a la generació de la màquina d’escriure la va succeir la dels ordinadors personals, l’ús dels disquets, CD’s i arxius digitals (anys 80 i 90) i després la generació d’Internet, Google i Wikipedia (anys 00 i 10) i, encara després, la probable generació de la intel·ligència artificial (anys 20), potser seria més propi parlar de «manera arcaica» de treballar. Però quins fruits ha donat!
En aquest sentit, em permeto explicar una anècdota que vaig tenir amb ell farà cosa d’un o dos anys. Buscàvem el telèfon d’un antic col·laborador seu a qui jo volia fer una consulta i amb qui ell no havia tingut massa més contacte. No tenia el seu telèfon a l’agenda i jo vaig començar a buscar amb el meu mòbil a través de les xarxes socials, a veure si aconseguia trobar alguna adreça de correu electrònic. El Josep, amb murrieria, va girar la seva cadira de despatx sense aixecar-se i va agafar un vell llistí telefònic «em sembla que vivia al carrer tal» –va dir– i en pocs segons va trobar el seu número de telèfon. Per cert, ell tampoc mai va sentir la necessitat de tenir un telèfon mòbil.
No voldria acabar el present article sense recordar dos puntals que el van ajudar en el seu treball. Es tracta de la seva germana Carolina i la seva esposa, la Montserrat. La primera, naturalista, especialitzada en botànica i també articulista, va col·laborar en algunes ocasions amb ell quan es tractava de plantes i la segona, treballadora a l’Ajuntament d’Igualada, va ser molt útil per accedir al fons documental d’aquest organisme i altres fonts d’informació local. Sense elles, elaborar la seva obra hagués estat molt més feixuc. Ara ja descansa en pau amb elles dues.
En fi, moltes altres coses podrien ser dites del Josep, però potser serà més adequat que si teniu interès en ell, dediqueu el temps en llegir la seva obra, per conèixer millor la nostra història. Aquest podria ser el major homenatge que podríem fer-li a, potser, l’últim de tota una generació d’estudiosos.
Santi Cahner, 25 de juny de 2023
(Article escrit per Santi Cahner i publicat a l'Enllaç dels Anoiencs núm. 1019 del 29 de juny de 2023)
----------------------------------------
Josep Riba i Gabarró, moltes gràcies
Sempre atent, sempre molt ben disposat, en Josep Riba Gabarró em resolia qualsevol dubte que li plantejava. Des de fa molts anys era el meu consultor particular. Encara no fa gaires mesos, m’assessorava telefònicament en alguna qüestió relacionada amb temes de recerca comarcal, del que, també com a historiador, n’era un expert. I és que el Josep era un pou de ciència i tenia una excepcional memòria, tot i haver arribat a una edat molt longeva (95 anys).
Els diaris locals, el periòdic Igualada sobretot, i darrerament L’Enllaç dels anoiencs, en poden donar testimoni. Igualment el munt de publicacions en les que havia intervingut. Ha estat un gran treballador i diria que, per a ell, escriure era una necessitat. Guardo en el meu arxiu particular un gruixut opuscle mecanografiat de l’any 1995, fet per ell mateix, que aplega els quaranta-cinc anys d’escriure (1950-1994) al Diari d’Igualada, i en què recull articles, entrevistes, comentaris de llibres, premis, pròlegs, fitxes bio-bliogràfiques, etc. I com sigui que ell ha continuat amb el mateix ritme, imagineu-vos, doncs, d’aleshores ençà quin balanç més extraordinari. Excel·lent col·laborador de l’Anuari Igualadí, treballar al seu costat fou un plaer per la seva exigent pulcritud.
Afegim-hi la vinculació i dedicació durant molts anys també al Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, del que fou actiu col·laborador, secretari i director.
Es remarcable, igualment, la seva aportació a la història del seu poble natal, la Pobla de Claramunt. Citem, per exemple, d’entre d’altres publicacions, “Toponímia de la Pobla de Claramunt i del seu terme” (1960) i “La Pobla de Claramunt: evolució economicosocial d’un municipi de la comarca d’Igualada” (1965), així com el seu costumari en les pàgines del nostre setmanari L’Enllaç; igualment l’abast comarcal de la seva obra.
El Josep ens ha deixat, doncs, després d’una llarga vida, plena i activa. Agraïm-li el seu enorme treball, tot esperant que sigui llavor d’un millor coneixement del nostre entorn i, en conseqüència, del nostre País.
A la seva família, i molt particularment a la seva filla Montserrat, el nostre condol més sincer i entranyable.
Lleonard del Rio C.
 |
| Foto històrica de 1983. Josep Riba Gabarró rep de mans del president de la Diputació, Antoni Dalmau Ribalta, una reproducció del Sant Jordi de la Generalitat com a col·laborador de l’Anuari Igualadí. |
(Article escrit per Lleonard del Rio C. i publicat a l'Enllaç dels Anoiencs núm. 1019 del 29 de juny de 2023)
----------------------------------------
Com a col·laborador de L'Enllaç dels Anoiencs, incloem el que va ser el
seu darrer article publicat.
 |
| (Article publicat a l'Enllaç dels Anoiencs núm. 1018 del 22 de juny de 2023) |
.jpg)
.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
